Història del barri del Coll

L'origen del barri és l'església de Santa Maria de la Font Rúbia del segle XI, actualment parròquia del Coll

La formació i desenvolupament del barri del Coll vénen marcats pel traçat del camí entre els dos turons esmentats en direcció a Sant Cugat,  de tradició romana. Proper al turó del Carmel s’hi ha trobat un petit establiment de l’època ibèrica dedicat a l’obtenció de ferro.

A l'època feudal, els grans senyors de Barcelona caçaven el senglar als seus turons. Més tard, les seves coves d’en Cimanya van ser refugi de temibles bandolers.

Temps després van aparèixer altres agrupaments aïllats l’un de l’altre a partir de les propietats feudals del mas Falcó, can Móra (1730)  i can Turull, al voltant de les quals es deurien urbanitzar alguns barris, com el del Borrell i el de la Farigola (1886)

A mitjans del XVIII es comença a urbanitzar els voltants de l’església del Coll, al vessant d’Horta.

El camí del Coll fou la dècada dels setanta del segle XIX, el pas de la comunicació entre els barris de Gràcia i Horta.  El 1889 , el barri de Vallcarca i les immediates zones del Torrent del Remei formaven part del municipi d’Horta fins al 1904, any de l'annexió d'aquest a Barcelona. El límit del municipi pràcticament incloïa la totalitzat del Passeig de la Mare de Déu del Coll. El Santuari era un lloc d’aplecs i peregrinacions.

El 1871 arriba el primer tramvia i el 1903 l’electricitat. Es creen entitats com el Centre Instructiu de Vallcarca el 1905, o el Centre d’Esquerres Republicanes el 1931.

A partir de la construcció del viaducte de Vallcarca (1913- 1925) es comunicaren els barris del Putxet i El Coll, i per tant la comunicació entre Vallcarca i la carretera de Gràcia a Manresa.

 En la mateixa època s'urbanitza part de la Muntanya Pelada, una urbanització que al fracassar l'Ajuntament adquireix (1922): el que avui es coneix com a Parc Güell. És a partir d'aquests moments que comença la urbanització seguint les corbes de nivell de la part baixa de la vall i de les dues vessants dels turons, i per tant la consolidació dels primers carrers.

Serà a partir dels anys cinquanta quan comença un creixement i rebliment d'una edificació mancada de planificació i responent un cop més a les urgències de l’onada migratòria, sense tenir en compte els equipaments necessaris. Es van aixecar edificis per les dues vessants amb desnivells com els que podem veure al carrers Móra d'Ebre, Beat Almató i Font del Coll entre d’altres, que es salvaven amb unes escales.

El Pla Comarcal (1953) consolida el teixit urbà fins l'aprovació del Pla General Metropolità (1976) que delimita amb les corresponents qualificacions urbanístiques.

L'avinguda de la Mare de Déu del Coll és el principal eix vertebrador, en un barri de trama urbana castigada pels forts pendents.

El 1976 es va reivindicar la construcció d'un parc. La pedrera de la Creueta estava abandonada i s'hi volia construir pisos. Finalment es va evitar, i el 1986 es va inaugurar el parc de la Creueta del Coll. Els seus elements més destacats són l'estany piscina que n'ocupa la part baixa, i dues obres d'art: una gran escultura suspesa d'Eduardo Chillida, que evoca el mite clàssic de Narcís, i una altra escultura d'Ellsworth Nelly.