Ahir dimarts 6 de juliol, algunes
de les
creadores de Gràcia del
Projecte Minerva van presentar
l’exposició col·lectiva “El cos” al Centre Cívic El Coll - La Bruguera. Diversos
quadres, escultures i fotografies es poden veure a aquesta exposició que és gratuïta
i estarà oberta al públic fins al 30 de juliol. Aquesta magnífica, intensa i
sincera mostra de diferents arts amb un enfoc femení ja porta un recorregut.
L’Exposició es va estrenar el passat 4 d’abril
a la seu del Districte de Gràcia i també ha estat al l’Espai Creatiu Amalgama
aquest passat mes de juny. Els assistents a la presentació van gaudir d’unes
delicioses lectures dramatitzades de reflexiones i poemes relacionats amb el
cos humà, un pica-pica amb la seva corresponent copa de cava.
Aquesta exposició
multidisciplinària pretén ser una
reflexió intensa, íntima i sincera entorn al cos, els límits, les violències i
les identitats. També és una
reivindicació del cos com un espai per l’alegria i el plaer, sense amagar que
el cos també he estat un lloc de patiment i un espai per la repressió. Les
dones creadores de Gràcia visualitzen el cos com un canal a través del qual ens
comuniquem amb el món i amb les persones. Aquestes grans artistes volen
convidar al públic a reflexionar, des de diferents arts, sobre el nostre ser i
també sobre els nostres patiments i les nostres alegries.
El Projecte Minerva va néixer
al 2011 com una iniciativa del Consell
de Dones de Gràcia, realitzada amb el suport del districte i de la
regidoria de Dona i Drets Civils de l’Ajuntament de Barcelona, i amb la
col·laboració de l’Associació Trama Serveis Culturals. Ràpidament s’hi va
consolidar com un punt de trobada per a
totes les creadores de Gràcia amb voluntat de reivindicar una major valoració de la creativitat femenina al món.
Aquest projecte –que agafa el nom de Minerva de la deessa romana de la saviesa i
les arts- va sorgir com un lloc web que servís de catàleg per mostrar les obres
de les dones del barri. Després d’un procés de dinamització les dones creadores de Gràcia
van crear una plataforma a través de la qual les creadores podien interactuar
entre elles i compartir les seves idees i experiències. Així, elles mateixes es
podien gestionar els seus perfils, promocionar-se i organitzar una sèrie de
trobades quinzenals que es van convertir en el motor del projecte.
La principal finalitat del Projecte Minerva és el foment de la creació cultural de les dones
i aglutina els següents punts: reconèixer el valor artístic, cultural i social
de les creacions de les dones; recordar i promocionar a les creadores de
Gràcia; incentivar i donar suport a la seva tasca i els seus projectes;
potenciar la producció i difusió de les seves creacions; promoure la
contractació d’aquestes creadores en espais i institucions artístiques i
culturals, públiques i privades; promoure la relació i l’establiment de xarxes
entre creadores; establir lligams entre les creadores, el districte i el públic
en general; promoure la marca Gràcia com a viver de talent femení; fomentar la
perspectiva de gènere en l’art i educar en la igualtat a través de la creació
cultural.
Per acomiadar aquest article us
deixem amb aquesta brillant reflexió de
la creadora Teresa Vergés i Adrià, amb la que va emocionar als assistents a
la presentació de l’exposició col·lectiva i multidisciplinar “El cos” al Centre
Cívic El Coll – La Bruguera. Que tingueu una bona lectura:
“EL COS. EL
NOSTRE COMPANY.
Quan ens
mirem al mirall s’hi reflecteix una imatge. La que els demes veuen de
nosaltres, que, a vegades, sembla que no
tingui res a veure amb la que els nostres ulls contemplen.
Un cos, un
físic, amb el que som reconeixibles per a les persones estimades, els amics,
companys o els coneguts.
Som, a ulls
del mon, éssers amb un cos femení o masculí, d’infant, adolescent, adult o
vell. Alt, baix, prim, gras, de cabell ros, moreno... físicament agradables
o... no. De pell blanca, negra o amb tintura del color del sol o de la terra.
Però
nosaltres no ens veiem en tota plenitud. Nosaltres ens sentim. Ens sentim dona
o home, segons vibri el nostre cos i joves o vells segons senti el nostre
esperit, encara que els anys ens recordin que s’ha de pagar un peatge pel temps
que hem tingut l’oportunitat de viure, estimar, aprendre i experimentar.
El nostre
cos, l’embolcall efímer i canviant que ens acompanyarà durant tot el viatge,
llarg o curt no ho sabem, anirà envellint, però el nostre ser interior cada
vegada serà més complert, més savi.
En el fons és
una contradicció que el cos i la ment facin el viatge a la inversa: Quan més
aprenem, menys temps queda per a posar-ho en practica...
Bé, aquesta
és l'essència de la vida: néixer, viure i... morir.
Però tornem
al mirall. Ell ens retornarà la visió esperada del nostre cos o... no. Ens dirà
si l’hem «adornat» el nostre gust: si aquell vestit ens escau, si el cabell ens
ha quedat com ens agrada, si portem els complements adequats...
Buscarem la
seva aprovació perquè ens reafirmi, amb la mirada, que hem aconseguit que tot
el conjunt assoleixi el resultat de com volem veure’ns o potser de com volem
que ens vegin els demés.
Permeteu-me
aquesta frivolitat de enaltí el físic, la imatge; però és que el nostre cos
també és això, a més de ser l’instrument que ens permet desenvolupar-nos i
compartir el què som, amb: ulls per veure-hi, boca per estimar, orelles per
aprendre de les paraules i vivències dels altres, nas per percebre el perfum de
les flors, braços i mans per treballar i acariciar...
Però com a
ésser humans som molt més: Som amor, quan surt del cor i som sentiment que
flueix dins del nostre cervell.
També podríem
dir-los ànima i pensament, és clar!. Dos òrgans que moltes vegades estan en
desacord, però és que també som això: contradicció.
Som dia i
nit, bé i mal, som blanc o negre: qui no està amb mi està contra mi. Per què?.
Som capaços d’estimar i odiar, a vegades sense control; som tendresa i som
incomprensió i intolerància amb el que no comprenem o amb qui és diferent i no
pertany al que anomenem, sense cap mena de respecte: «normalitat».
Sí, existeix
una majoria, en la que potser inconscientment volem integrar-nos, però
curiosament aquesta majoria que dicta la «normalitat», està formada per milions
i milions d’excepcions; doncs no existeixen dos essers iguals.
Potser sí que
hi ha moments que voldríem ser invisibles dins de la gran massa anònima. Quina
paradoxa, perquè representaria despendre'ns de la nostra identitat i això no ho
podem permetre mai, especialment les dones, que cada pas que, com a col·lectiu,
hem aconseguit donar, ha deixat moltes ferides, algunes encara resten obertes,
que tardaran molt de temps a cicatritzar.
Però tornem
al nostre cos: El cuidem i mimem perquè sense ell no podríem seguir endavant.
És el nostre company i l’hem d’acceptar com és i aprendre a conviure amb ell.
Tot i que,
podríem definir el cos com... en dos parts: la de fora i la de dins.
La de fora és
la nostra identitat coneguda i la guarnim per tenir un aspecte més agradós.
Per dins no
podem dir que siguem gaire afavorits. Som un complex engranatge, que funcionen
com un rellotge perfecte i hem de procurar no desequilibrar-lo, doncs totes les
seves peces tenen data de caducitat,
Però per dins
també som els grans desconeguts als ulls aliens i, moltes vegades, fins i tot
dels nostres. Hi ha una part que no es visible: L’ànima.
Potser quan
aprenguem a escoltar-la, com fem amb el nostre cos, aconseguirem un mon millor,
més igualitari i més respectuós amb les altres esser humans i amb la casa que
compartim.
L’ànima...
intangible i alhora tan delicada...
Sabem que hi
és, perquè fa mal, ens neguiteja i demana auxili, quan ja no pot més.
No hi ha
medicaments per guarir-li cap mal, només es podrà aixoplugar sota les ales
d’altres animes que aniran apareixen a les voreres del camí per assossegar-la.
Animes a les
que deixarem entrar per fer junts una part del viatge.
Algunes
potser hi seran per poc temps, altres s’hi quedaran per sempre, ajudant-nos a
evolucionar fins que arribarem a esdevenir el que finalment serem.
Cos i anima,
carn i sang, llums i ombres... és el que som, i el que ens acompanyarà fins que
arribem al nostre destí.”
