L'origen del barri és l'església de Santa Maria de la Font-rúbia, del segle XI, actualment Parròquia de la Mare de Déu del Coll.
La formació i el desenvolupament del barri del Coll han quedat marcats, des de l'època romana, pel traçat del camí entre el turó del Carmel i el turó de la Creueta del Coll en direcció a Sant Cugat. Proper al turó del Carmel s’hi ha trobat un petit establiment de l’època ibèrica dedicat a l’obtenció de ferro.
A l'època feudal, els grans senyors de Barcelona hi caçaven el senglar. Més tard, les coves d’en Cimany van servir de refugi de temibles bandolers.
Temps després van aparèixer altres agrupaments aïllats l’un de l’altre a partir de les propietats feudals del Mas Falcó, Can Móra (1730) i Can Turull, al voltant de les quals es devien urbanitzar alguns barris, com el del Borrell i el de la Farigola (1886).
A mitjan segle XVIII es comencen a urbanitzar els voltants de l’església del Coll, al vessant d’Horta.
El camí del Coll fou en la dècada dels setanta del segle XIX, el pas de la comunicació entre els barris de Vallcarca i Horta. Aquests barris van formar part del municipi independent d'Horta fins al 1904, any en què es va annenxar a Barcelona. El santuari era un lloc d’aplecs i peregrinacions.
El 1871 arriba el primer tramvia i el 1903 l’electricitat. Es creen entitats com el Centre Instructiu de Vallcarca el 1905, o el Centre d’Esquerres Republicanes el 1931. Amb la construcció del viaducte de Vallcarca (1913-1925) van quedar comunicats els barris del Putxet i el Coll, i per tant també es va fer possible la comunicació entre Vallcarca i la carretera de Gràcia a Manresa.
En la mateixa època es va dur a terme a la Muntanya Pelada un fracassat intent d’urbanització. L'Ajuntament adquireix va adquirir-ne la propietat (1922): és el que avui es coneix com a Park Güell. A partir d'aquells moments va començar la urbanització, seguint les corbes de nivell de la part baixa de la vall i d'ambdós vessants dels turons, i hi van aparèixer els primers carrers.
A partir dels anys cinquanta del segle XX va començar el creixement i el rebliment d'una edificació mancada de planificació, que responia a les urgències de l’onada migratòria i que no tenia en compte els equipaments necessaris. Es van aixecar edificis per ambdós vessants, amb desnivells com els que podem veure al carrers de Móra d'Ebre, del Beat Almató, o del la Font del Coll entre d’altres, que se salvaven amb unes escales.
El Pla Comarcal (1953) consolida el teixit urbà fins a l'aprovació del Pla General Metropolità (1976), que delimita amb les corresponents qualificacions urbanístiques. L'avinguda de la Mare de Déu del Coll és va convertir en el principal eix vertebrador del barri.
El 1976 es va reivindicar la construcció d'un parc. La pedrera de la Creueta estava abandonada i s'hi volien construir pisos. Finalment es va evitar, i el 1986 es va inaugurar el Parc de la Creueta del Coll. Els seus elements més destacats són l'estany-piscina que n'ocupa la part baixa i dues obres d'art: una gran escultura suspesa d'Eduardo Chillida, Elogio del agua, que evoca el mite clàssic de Narcís; i una altra escultura d'Ellsworth Kelly.
La formació i el desenvolupament del barri del Coll han quedat marcats, des de l'època romana, pel traçat del camí entre el turó del Carmel i el turó de la Creueta del Coll en direcció a Sant Cugat. Proper al turó del Carmel s’hi ha trobat un petit establiment de l’època ibèrica dedicat a l’obtenció de ferro.
A l'època feudal, els grans senyors de Barcelona hi caçaven el senglar. Més tard, les coves d’en Cimany van servir de refugi de temibles bandolers.
Temps després van aparèixer altres agrupaments aïllats l’un de l’altre a partir de les propietats feudals del Mas Falcó, Can Móra (1730) i Can Turull, al voltant de les quals es devien urbanitzar alguns barris, com el del Borrell i el de la Farigola (1886).
A mitjan segle XVIII es comencen a urbanitzar els voltants de l’església del Coll, al vessant d’Horta.
El camí del Coll fou en la dècada dels setanta del segle XIX, el pas de la comunicació entre els barris de Vallcarca i Horta. Aquests barris van formar part del municipi independent d'Horta fins al 1904, any en què es va annenxar a Barcelona. El santuari era un lloc d’aplecs i peregrinacions.
El 1871 arriba el primer tramvia i el 1903 l’electricitat. Es creen entitats com el Centre Instructiu de Vallcarca el 1905, o el Centre d’Esquerres Republicanes el 1931. Amb la construcció del viaducte de Vallcarca (1913-1925) van quedar comunicats els barris del Putxet i el Coll, i per tant també es va fer possible la comunicació entre Vallcarca i la carretera de Gràcia a Manresa.
En la mateixa època es va dur a terme a la Muntanya Pelada un fracassat intent d’urbanització. L'Ajuntament adquireix va adquirir-ne la propietat (1922): és el que avui es coneix com a Park Güell. A partir d'aquells moments va començar la urbanització, seguint les corbes de nivell de la part baixa de la vall i d'ambdós vessants dels turons, i hi van aparèixer els primers carrers.
A partir dels anys cinquanta del segle XX va començar el creixement i el rebliment d'una edificació mancada de planificació, que responia a les urgències de l’onada migratòria i que no tenia en compte els equipaments necessaris. Es van aixecar edificis per ambdós vessants, amb desnivells com els que podem veure al carrers de Móra d'Ebre, del Beat Almató, o del la Font del Coll entre d’altres, que se salvaven amb unes escales.
El Pla Comarcal (1953) consolida el teixit urbà fins a l'aprovació del Pla General Metropolità (1976), que delimita amb les corresponents qualificacions urbanístiques. L'avinguda de la Mare de Déu del Coll és va convertir en el principal eix vertebrador del barri.
El 1976 es va reivindicar la construcció d'un parc. La pedrera de la Creueta estava abandonada i s'hi volien construir pisos. Finalment es va evitar, i el 1986 es va inaugurar el Parc de la Creueta del Coll. Els seus elements més destacats són l'estany-piscina que n'ocupa la part baixa i dues obres d'art: una gran escultura suspesa d'Eduardo Chillida, Elogio del agua, que evoca el mite clàssic de Narcís; i una altra escultura d'Ellsworth Kelly.
