dijous, 15 d’octubre de 2015

CLARITA SORIANO, ESCRIPTORA


(Text Carme Martínez i fotografia Maud Franzén.) 

Veïna del barri de Vallcarca, la Clara Soriano Martínez va néixer l’any 1948. Va anar, com moltes nenes del barri al col.legi de monges de la Plaça Flandes i al Balmes. Estem davant d’una dona molt activa que ha sabut fer-se a si mateixa.

De família treballadora i modesta, la Clara no va poder anar a la Universitat cosa que, sempre ha tingut com una assignatura pendent.

Va ser mare als disset anys. La Clarita té dues filles a les quals els ha dedicat el seu llibre. També té un nét.

La seva gran afició ha estat i és, la lectura. Una gran lectora de llibres. Ja de petita ho portava dintre seu. Gràcies a això se li va despertar la vena d’escriptora. Va viatjar per Itàlia des de l’any 1978 fins al 1981. També té en gran estima els seus gossos i pertany a un col.lectiu de defensa dels animals.

Li encantaven les publicacions de l’Editorial Bruguera, que li comprava el seu pare, cosa que la feia la nena més feliç del món.

“Han desaparegut les lluernes” és el seu primer llibre publicat, és una història d’amor molt bonica, que conté unes il.lustracions d’en Josep Callejón.

Amb aquest primer llibre, la Clarita ens defineix molt bé tots els escenaris on es desenvolupa aquesta novel·la. També hi ha una molt bona descripció dels personatges i una correcta ambientació en el temps en què transcorre la història, i tractant-se d’una narració dramàtica ha sabut no caure en el llagrimeig fulletonesc de mocador, imprimint-li una sensació de serenor i d’encarament davant els esdeveniments.

La Clarita és una dona inquieta i eixerida. Quan me la van presentar, de cop i volta em diu: jo a tu et conec i em dóna unes fotos de quan ella era petita, de quan va fer la comunió, i em diu: mira-te-les. Tot això sense parar de parlar amb uns i altres, no sé li escapa res de res, dóna la impressió que ho té tot controlat.

En definitiva una dona llesta, alegre, divertida. Malgrat els problemes que segurament deu tenir, com qualsevol de nosaltres. S’havia plantejat de tornar a viure al barri, però a Santa Cristina d’Aro viu en una caseta amb un petit jardí i això difícilment ho trobarà aquí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada