Conxa Garcia. Quan es va posar en marxa la Comissió d’Urbanisme de la Taula Comunitària del Coll (2016-17), el grup de Comunicadores del Coll vam aportar-hi el nostre ideal de barri. Una idea que havíem treballat i publicat el 2011 i que es va dur a la 1ª Trobada de Dones. La nostra proposta, que va ser rebuda per les persones i entitats participants com a un bon punt de partida, convertia el barri del Coll en una gran illa pacificada, on només circularien els transports públics, els serveis i el veïnat. Parlàvem de convertir el Coll en un gran camí escolar. De seguida les AFAs de les escoles participants van elaborar un projecte, molt detallat, amb mapes en color, tot aplicant i concretant aquesta idea. Hi havia un gran ambient de treball, perquè teníem una fita: millorar la vida de les persones, de totes les edats, que habitem el Coll.
El Jordi Raboso, tècnic del Districte, venia a les reunions i se’l veia obert a les
propostes que s’hi feien. Semblava satisfet del treball que s’anava et i van posar en marxa un estudi de mobilitat,
que el desembre del 2018 redibuixava un
entorn pacificat al barri, i reurbanitzacions
per guanyar accessibilitat.
Vam elaborar, també,
un llistat amb totes aquelles
deficiències que cadascuna havia copsat i es van fer algunes actuacions per
part del Districte. Ens van parlar de remodelacions previstes, com la de la
Plaça Flandes, de la Plaça Monts -que sembla que s’hi posen aquest estiu-,...
però tot va quedar aquí.
Després de l’esforç comunitari esmerçat per
eliminar el trànsit de pas i facilitar al veïnat els desplaçaments a peu per un
barri de muntanya, tot continua gairebé igual, inclòs el famós “coll d’ampolla”
tot i haver-se fet alguna expropiació pactada amb les persones de les finques
afectades.
Idees, reflexions, esforç, hores i anys abocats
al no res? El Coll és un barri petit i estimat per les persones que hi viuen.
Des del Districte sé que parlaven de la nostra Comissió com exemplar, per la participació,
la gran il.lusió i treball que hi posàvem totes les persones participants,
però, la realitat és que no veiem els fruits de tot plegat, que ens han deixat
de banda. Com deia el representant de les AFAs potser haurem de fer accions més
contundents, que sembla que són més efectives, perquè ens facin cas. El sentiment és que el nostre treball i la nostra participació no
han estat respectats. Volem, com sant Pau, tocar, per creure i, de moment,
sembla que clamem al desert.
