ANTÒNIA BROTO VILLACAMPA

Comunicadores del Coll.  L’Antònia Broto Villacampa, Antonieta per a les amigues, és una dona tranquil.la i amb una memòria d’elefant. Va néixer a Barcelona el 25 de setembre del 1946, en plena postguerra, en una família treballadora. Eren quatre de família: el pare i la mare, ella i un germà. Més tard en formar la seva pròpia família es repetí el mateix esquema: ella i el seu marit, una filla i un fill.  Va fer estudis primaris a l’Escola Farigola i treballà en una empresa de confecció infantil.

Sempre ha viscut al barri, en la casa que va edificar el seu avi al carrer Ceuta, número 30. Abans era el número 25, però es va canviar la numeració del carrer.

Com era el barri quan eres petita i jove?

En aquells temps el barri era totalment diferent. Era un barri de casetes amb hortet o jardí. En moltes d’elles hi havia un pou. Quan no hi havia aigua s’anava a cercar-la a una de les nombroses fonts que hi havia pertot. Moltes de les casetes eren de gent de Barcelona que hi venien a passar el cap de setmana i les vacances, de fet tot el carrer Santuaris eren casetes d’estiueig, quan venia el bon temps es veia arribar les minyones i els jardiners per netejar i preparar-les per a l’estiu.

Els carrers estaven sense asfaltar, eren de terra. No hi havia cap mitjà de comunicació que hi arribés. Havies d’anar a La Farigola a agafar el tramvia 25, que acabava allà; o bé, cap a l’altra costat, anar fins al Carmel a agafar l’autobús 24. Anàvem al cinema, al Mahon i, de tant en tant, al Roxi. Jo jugava molt amb la Cristina Vidal, de Can Mora, al jardí del davant de casa seva. Llavors tots els voltants eren ple de garrofers.

Hi havia dues cases pairals al barri: Can Mora i Can Xirot, que era a la part de dalt, a la carretera del Carmel, darrera d’aquesta finca hi havia unes mines de carbó.

Com es vivia en aquella època?

Relativament bé, en el sentit que no és com ara, no hi havia tantes coses. Llavors tot ho tenies a mà. Vaig viure una infantesa feliç, jugant al carrer, per allà no hi passava cap cotxe. Vaig anar a l’escola al barri i després als catorze anys vaig entrar a treballar a un taller de costura que estava al carrer Príncep d’Astúries, al costat del cinema Bosque. Hi vaig treballar fins al 1973, quan em vaig casar.

Quines botigues hi havia?

Recordo Can Pagès, que era on ara està el Centre Cívic del Carmel a la Plaça Salvador Allende, era una botiga de queviures i la carnisseria Juanita era una casa petiteta situada al seu costat. La merceria de Ca la Lina i, al costat del Fausto, la botiga de queviures del senyor Gaspar, abans Cal Remigio.

Una altra carnisseria al carrer Sant Eudald: Can Policay. A Mora d’Ebre hi havia moltes botigues pujant des de la Farigola; la cansaladeria de la senyora Paulina, hi havia també un sabater, una botiga de queviures, la filla de la qual anava amb mi a l’escola; la merceria del senyor Tomàs, on es collien punts de mitges i també venien llaminadures. La dona del senyor Tomàs era professora de l’Escola Farigola.

Hi havia una espardenyeria a Santuaris cantonada Mora d’Ebre, on compràvem les espardenyes típiques catalanes de betes. Podies triar-hi el color de les betes: vermelles, negres, blanques...

També hi havia un metge de família, cosa normal de l’època, que atenia tot el barri, primer el pare i després pare i fill, els Benavent.

Com era la vida familiar?

La vida familiar era una bona vida, diferent de la d’ara. Llavors es feia vida de família de veritat, ara és diferent, els fills marxen cadascú pel seu costat...

I la relació entre veïns, la vida comunitària? Hi havia molt bona relació entre els veïns, érem com una gran família. Tothom es coneixia del Pont de Vallcarca en amunt. Per Sant Joan es feien fogueres i allà on el Fausto es feia Festa Major, amb ball de fanalets.

Com es va viure la postguerra?

Nosaltres no vam passar necessitats, però no podíem tenir cap caprici. Al barri es deia que alguns van fer estraperlo i es van fer rics a costa dels altres.

Les cuines eren de carbó i tothom tenia a les cases una caixa per al carbó. Hi havia un carboner al Passeig de Nostra senyora del Coll, on també es venien materials per a la construcció.

També s’encenien brasers per escalfar-se, es passava fred a les cases, moltes persones tenien penellons. Els brasers es posaven a sota d’una taula camilla i tothom seia al voltant. S’encenien amb el que dèiem “orujo”, de fet era el que escombrava el carboner de les restes del carbó, era una mica perillós, s’hi respirava malament amb el fum que deixava i calia anar molt en compte, hi va morir gent per haver respirat aquest fum molta estona.

Després es passà al petroli, que es venia en garrafes a una carboneria que hi havia davant de l’Escola Montseny i que deixava molta olor per tota la casa. Més endavant va arribar el “butano”.

La que ara diem la Muntanya pelada, diuen que havia estat plena de pins, però quan la guerra la gent els va anar tallant per escalfar-se.

Arriba el Virolai i això us afecta especialment?

Doncs sí, nosaltres vivíem al carrer Ceuta, cantonada amb el carrer Mare de Déu del Pilar, en la casa que va construir el meu avi, després de comprar un terreny. També hi havia d’altres carrers. El carrer Ceuta arribava fins al Mirador del Güell.

Llavors l’any 69 o 70 arriba l’escola privada Virolai, que van comprar tot de terrenys que pertanyien a Can Mora.  Llavors ens van voler fer fora de casa, però en ésser legals no ho van poder aconseguir, fins al dia d’avui. Vam guanyar dos judicis. Però ningú sap per què els van deixar tancar el carrer Ceuta, però ho van fer i casa meva va quedar dintre de la tanca. Ens van posar una porta i un intèrfon i tenim la clau per entrar i sortir nosaltres i el cotxe.

Com veus l’evolució del barri?

Bé, en general, però abans hi havia més botigues i més vida de germanor entre els veïns. El barri es va enfonsar molt, la banda aquesta de dalt i, després va influir molt també el tancament de La Bruguera, sobretot a la resta del barri.

Vam passar una bona estona tot parlant i recordant vells temps amb l'Antonieta, algunes de nosaltres  hi havien jugat pels carrers, havien gaudit d'una companyonia de barri, que encara mantenen.